Des del 13 de gener fins al 21 de gener hem tingut Víctor Garcia Tur a la novena edició del Diploma de Cultura, Lectura i LIJ per parlar-nos sobre la seua novel·la Els romanents. Aquesta obra és la seleccionada enguany per al Diàleg entre l’escriptor i els lectors i lectores joves 2020 i ens agradaria agrair-li-ho a Carme Gregori, organitzadora d’aquests diàlegs a la Universitat de València.
Durant una setmana tot l’alumnat, les coordinadores i la direcció del Diploma hem pogut gaudir, a través d’un fòrum, d’aquest escriptor i hem tingut la possibilitat de conéixer-lo millor, tant a ell com a la seua obra, especialment a la seua novel·la Els romanents, Premi de Novel·la Curta Just M. Casero 2017, molt recomanable!
En aquest principi d’any, hem fet una mena de club de lectura virtual amb la presència d’aquest autor barceloní que ens ha respost tots els nostres dubtes i inquietuds i hem compartit una molt bona estona.
Us deixem algunes intervencions ben enriquidores perquè les gaudiu de la mateixa manera que ho hem fet nosaltres.
Un plaer Victor.
M’encanta l’oportunitat que ens dona el Diploma per a poder fer-li preguntes a un bon escriptor.
Per això, m’agradaria saber, que et va impulsar a escriure aquest llibre? Fet personal o curiositat social de les grans diferències entre pares i adolescents?
Com penses que és el problema davant aquests grans canvis de les relacions entre les famílies quan un xiquet arriba a l’adolescència?
Hola Bárbara, soc el Víctor,
El germen d’aquesta història està en les sensacions que jo vaig tenir com a adolescent i en la preocupació (ves quina preocupació) que algun dia jo no entendria la gent jove perquè m’hauria fet vell. En fi, no em treia la son, però em semblava una inquietut interessant per donar-li alguna volta.
Amb Els romanents volia mostrar el xoc generacional. Però no com una cosa sobtada i dolorsa, sinó com un procés tan gradual que és difícil adonar-se com s’ha arribat a la situació a la que s’ha arribat i que no permet ja rectificacions. També volia insistir que la incomprensió ha estat sempre allà i, segurament, hi seguirà estant pels segles dels segles, mentre hi hagi mares/pares i fills/filles…
Hola a tothom,
Crec que aquest llibre té molts dels ingredients per enganxar amb el públic. Per les relacions que s’estableixen entre els personatges mare/fill i per la complexitat de les relacions familiars, amb la que tothom es pot sentir identificat.
El que m’ha cridat l’atenció és el disseny gràfic de la portada i, he llegit que era obra de l’autor. M’agradaria preguntar a en Victor: Quin va ser el procés creador i disseny de la portada? Va sorgir mentre escrivia la novel·la o en quin moment va pensar en aquest disseny? què volia transmetre amb aquest disseny?
A mi em porta pensament del tipus: no voler veure la realitat del que passa, millor no veure res… Per això voldría saber la interpretació de l’autor.
Molts cops penso que les portades també aporten informació de la novel·la i són la porta d’entrada a la lectura.
Moltes gràcies per l’oportunitat de parlar amb l’autor.
Hola María Rosa, soc el Víctor,
La meva formació i la meva feina principal és la de dissenyador gràfic. Estic amb tu amb que la coberta d’un llibre és una oportunitat única per avançar el to del text, les idees, l’estil… En el cas d’Els romanents vaig voler dissenyar una coberta molt blanca, pura i austera (com els propis romanents). El motiu de l’ull negat s’entén quan llegim la novel·la i ens adonem que un tema important és el de no veure (no voler veure). La mare respon a un cas molt típic: mares que no volen veure (o no volen acceptar) que el seu fill predilecte va pel mal camí (segur que en coneixeu algun mare o pare que respongui a aquest tipus). El fill i la seva colla, per la seva banda, tenen el desig de deixar de veure el món (que consideren horrible).
Bon dia!
Primerament, donar l’enhorabona a Víctor Garcia Tur per la novel·la Els romanents. Gràcies també per poder atendre les nostres qüestions i dubtes. Sempre he sentit curiositat per la vida de l’escriptor, i com s’ho fa aquest per enllestir una bona història. De la novel·la “Els romanents” m’ha semblat molt interessant la temàtica. Un dels aspectes que també encisa més és poder observar, de primera mà, l’evolució psicològica dels personatges, tot i tractar-se d’una novel·la curta. Així mateix, respecte a les qüestions que m’agradaria plantejar-li a en Víctor:
– Quan et vas adonar que volies, o podies arribar a ser, escriptor, arribar a publicar, etc.?
– Com fas per enllestir una història? Surt d’una única idea principal que vas desenvolupant progressivament? Són fragments d’idees més petites que tractes d’entrellaçar?
– Influeixen molt les situacions, aspectes personals, estats d’ànim, etc. a l’hora d’escriure una història?
Gràcies i salutacions.
Borja, soc el Víctor,
Et responc ordenadament:
1. Sempre he estat molt lector i, de tant en tant, he anat escrivint. O sigui que semblava una tendència força natural que, un cop adult, em posés a escriure més regularment i amb una voluntat més professional. Jo vaig voltar uns quants tallers d’escriptura i em vaig exercitar escrivint relats. Un dia em van aconsellar que enviés uns quants d’aquests contes a un certament literari (el premi Documenta que és per a menors de 35 anys). El vaig guanyar i d’aquí va sortir “Twistanschauung”. La publicació d’aquest primer llibre em va fer sentir que era possible engegar una carrera i escriure amb una certa regularitat.
2. Els intríngulis de la redacció d’una novel·la serien molt llargs d’explicar, però en curt et diria que primer em poso a escriure sense saber ben bé què estic fent. Faig proves per veure si allò m’engresca. Si es produeix la màgia i tot comença a fluir, aleshores m’hi poso amb més rigor i miro de pensar bé en què consistirà aquell projecte. Si cal faig diagrames per saber quins són els personatges, si hi ha tensions entre ells, si hi ha punts en comú. També faig una escaleta per saber com vull organitzar els capítols. Un cop enllesteixo, sempre faig molts canvis. Intento afinar al màxim el text per tenir la sensació que està acabat com cal i que no se m’ha resistit res del que volia dir… En fi, és una bogeria. Una feinada per a maniàtics obsessius.
3. Tot influeix, és clar. Per a bé i per a mal. Vaja, parlo de la meva experiència. Segur que hi ha escriptors que tenen una gran capacitat de concentració i saben desvincular-se del seu dia a dia quan es posen a escriure. En el meu cas, tinc dies millors i pitjors i això afecta la meva escriptura. Per sort en literatura escrita tenim un gran avantatge: podem anar fent i desfent, corregint i millorant, i la nostra obra no té perquè arribar al públic si no la considerem ben acabada. Amb això vull dir que, posem per cas, un músic que té un mal dia pot fer una mal directe. Al contrari, els escriptors podem corregir tot el que vam fer malament en un d’aquests mals dies…
Potser m’equivoco però les teves preguntes sonen a algú que escriu i vol tirar endavant la seva passió. Si és el cas, espero que trobis el temps per dedicar-t’hi i et desitjo molta sort!”