Care Santos és una de les escriptores catalanes més premiada i llegida. La seua obra ha estat traduïda a més de 20 idiomes. Ha guanyat diversos premis entre els quals destaquen el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull, Edebé, Gran Angular, Ramon Muntaner i Protagonista Jove i el Premi Nadal.
En el postgrau, podem gaudir d’una entrevista amb l’autora on ens conta com és el procés de creació i d’escriptura i altres temes relacionats amb els seus mons de ficció.
Dani Miquel actua amb els més menuts i alhora crea llibres de gran qualitat. Ha sabut connectar amb elsinfants i ha creat un important públic lector dins del panorama català. Ha guanyat un premi de l’IIFV amb l’obra Més musiqueries (Andana, 2012) en atenció a l’excel·lent innovadora combinació de literatura de tradició oral, música i imatges que ajuda els més menuts a entrar en el món de la literatura a través de l’imaginari col·lectiu valencià.
Dani Miquel és creador, adaptador, cantant, escriptor i poeta.
A l’entrevista que li vam fer per al postgrau, Dani Miquel ens parla de diversos temes com els seus orígens com a músic, la seua tasca diària i les nostres referents.
Sobre el primer, ens conta que va començar a tocar la dolçaina a casa i des d’aleshores sent la necessitat de descobrir instruments nous i tocar aquells que més li interessen.
Sobre la segona, recorda com va començar a treballar la música per a infants en valencià quan va prendre consciència de com s’estava començant a perdre la música tradicional infantil valenciana.
I, per acabar, reivindica la importància del nostre patrimoni i dels nostres costums. No debades les rondalles d’Enric Valor i les cançons de Paco Muñoz formen part de la seua producció, amb la qual, el nostre canta cançons aconsegueix establir ponts entre el món dels infants i el dels adults.
La veu de Dani Miquel forma part de la Unitat 3.6 – Encontre amb persones escriptores, bibliotecàries, editores i llibreteres del postgrau i cada nova edició aporta una manera nova de mirar la creació per als més petits.
Maite Carranza, escriptora, professora i guionista catalana, escriu sobretot literatura infantil i juvenil, però també literatura i guions per a adults. Com ella apunta a la seva biografia “escric per a totes les edats i des de tots els gèneres”.
Ha escrit més de seixanta obres i ha rebut premis tan prestigiosos com el Premi Nacional de Literatura Juvenil.
Destaquem, per al públic juvenil, a més del Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil Paraules Emmetzinades, la saga iniciada amb El Clan de la Lloba, una autèntica aventura de bruixes nascudes en les nostres terres que propones uns mons de ficció propers i universals.
Durant l’entrevista virtual que els estudiants del postgrau poden gaudir, Carranza parla de la necessitat de tenir una literatura juvenil compromesa i va explicar com ha tractat temàtiques tan dures com ara l’abús sexual infantil, la mutilació genital femenina, la pobresa infantil o l’assetjament sexual.
Aitana Carrasco, il·lustradora i escriptora, s’inicia en la literatura per a infants i joves el 2006, amb Ramona la Mona, i així enceta una obra que ha sigut mereixedora de reconeixements com el novè premi A la orilla del viento (Fondo de Cultura Económica), la llista del White Ravens del 2009, el finalista per a la llista IBBY del 2009 i “Los mejores libros para niños y jóvenes 2010” del Banco del Libro.
A l’entrevista que li vam fer per al postgrau, Carrasco ens parla de temes diversos, tant sobre la cuina de l’il·lustrador com sobre la mateixa literatura infantil i juvenil.
Sobre el primer, ens explica quines són les seves influències pictòriques i quins trets defineixen el seu estil.
Sobre la segona, ens dona la seva opinió de temes candents relacionats amb el llibre infantil i juvenil, com ara la intenció adoctrinadora —més que literària— que subjau en moltes obres o el procés d’edició d’alguns dels seus llibres: per exemple, les relacions entre escriptor-il·lustrador i entre creador-editor.
I per acabar, entre moltes altres coses, ens explica un somni que té com a escriptora: que algun dia un altre il·lustrador dibuixi un dels seus textos.
Fina Masgrau i Lourdes Bellver són les creadores de la Rata Marieta.
La col·lecció protagonitzada per la Rata Marieta es va iniciar en 1990 i des d’aleshores continua amb nosaltres.
Fina Masgrau és l’autora dels textos i Lourdes Bellver, de les il·lustracions.
L’any 1992 van guanyar el Premi Serra d’Or amb Marieta i el telèfon (Tàndem). Al 2002, la col·lecció va guanyar el Premi de la Generalitat Valenciana a les Millors Il·lustracions.
En el postgrau, podem gaudir d’una entrevista amb les autores on ens conten com va nàixer el personatge i com va créixer, el procés de creació de cada nova història i, també, anècdotes amb els petits lectors i lectores.
Des del 13 de gener fins al 21 de gener hem tingut Víctor Garcia Tur a la novena edició del Diploma de Cultura, Lectura i LIJ per parlar-nos sobre la seua novel·la Els romanents. Aquesta obra és la seleccionada enguany per al Diàleg entre l’escriptor i els lectors i lectores joves 2020 i ens agradaria agrair-li-ho a Carme Gregori, organitzadora d’aquests diàlegs a la Universitat de València.
Durant una setmana tot l’alumnat, les coordinadores i la direcció del Diploma hem pogut gaudir, a través d’un fòrum, d’aquest escriptor i hem tingut la possibilitat de conéixer-lo millor, tant a ell com a la seua obra, especialment a la seua novel·la Els romanents, Premi de Novel·la Curta Just M. Casero 2017, molt recomanable!
En aquest principi d’any, hem fet una mena de club de lectura virtual amb la presència d’aquest autor barceloní que ens ha respost tots els nostres dubtes i inquietuds i hem compartit una molt bona estona.
Us deixem algunes intervencions ben enriquidores perquè les gaudiu de la mateixa manera que ho hem fet nosaltres.
Un plaer Victor.
M’encanta l’oportunitat que ens dona el Diploma per a poder fer-li preguntes a un bon escriptor.
Per això, m’agradaria saber, que et va impulsar a escriure aquest llibre? Fet personal o curiositat social de les grans diferències entre pares i adolescents?
Com penses que és el problema davant aquests grans canvis de les relacions entre les famílies quan un xiquet arriba a l’adolescència?
Hola Bárbara, soc el Víctor,
El germen d’aquesta història està en les sensacions que jo vaig tenir com a adolescent i en la preocupació (ves quina preocupació) que algun dia jo no entendria la gent jove perquè m’hauria fet vell. En fi, no em treia la son, però em semblava una inquietut interessant per donar-li alguna volta.
Amb Els romanents volia mostrar el xoc generacional. Però no com una cosa sobtada i dolorsa, sinó com un procés tan gradual que és difícil adonar-se com s’ha arribat a la situació a la que s’ha arribat i que no permet ja rectificacions. També volia insistir que la incomprensió ha estat sempre allà i, segurament, hi seguirà estant pels segles dels segles, mentre hi hagi mares/pares i fills/filles…
Hola a tothom,
Crec que aquest llibre té molts dels ingredients per enganxar amb el públic. Per les relacions que s’estableixen entre els personatges mare/fill i per la complexitat de les relacions familiars, amb la que tothom es pot sentir identificat.
El que m’ha cridat l’atenció és el disseny gràfic de la portada i, he llegit que era obra de l’autor. M’agradaria preguntar a en Victor: Quin va ser el procés creador i disseny de la portada? Va sorgir mentre escrivia la novel·la o en quin moment va pensar en aquest disseny? què volia transmetre amb aquest disseny?
A mi em porta pensament del tipus: no voler veure la realitat del que passa, millor no veure res… Per això voldría saber la interpretació de l’autor.
Molts cops penso que les portades també aporten informació de la novel·la i són la porta d’entrada a la lectura.
Moltes gràcies per l’oportunitat de parlar amb l’autor.
Hola María Rosa, soc el Víctor,
La meva formació i la meva feina principal és la de dissenyador gràfic. Estic amb tu amb que la coberta d’un llibre és una oportunitat única per avançar el to del text, les idees, l’estil… En el cas d’Els romanents vaig voler dissenyar una coberta molt blanca, pura i austera (com els propis romanents). El motiu de l’ull negat s’entén quan llegim la novel·la i ens adonem que un tema important és el de no veure (no voler veure). La mare respon a un cas molt típic: mares que no volen veure (o no volen acceptar) que el seu fill predilecte va pel mal camí (segur que en coneixeu algun mare o pare que respongui a aquest tipus). El fill i la seva colla, per la seva banda, tenen el desig de deixar de veure el món (que consideren horrible).
Bon dia!
Primerament, donar l’enhorabona a Víctor Garcia Tur per la novel·la Els romanents. Gràcies també per poder atendre les nostres qüestions i dubtes. Sempre he sentit curiositat per la vida de l’escriptor, i com s’ho fa aquest per enllestir una bona història. De la novel·la “Els romanents” m’ha semblat molt interessant la temàtica. Un dels aspectes que també encisa més és poder observar, de primera mà, l’evolució psicològica dels personatges, tot i tractar-se d’una novel·la curta. Així mateix, respecte a les qüestions que m’agradaria plantejar-li a en Víctor:
– Quan et vas adonar que volies, o podies arribar a ser, escriptor, arribar a publicar, etc.?
– Com fas per enllestir una història? Surt d’una única idea principal que vas desenvolupant progressivament? Són fragments d’idees més petites que tractes d’entrellaçar?
– Influeixen molt les situacions, aspectes personals, estats d’ànim, etc. a l’hora d’escriure una història?
Gràcies i salutacions.
Borja, soc el Víctor,
Et responc ordenadament:
1. Sempre he estat molt lector i, de tant en tant, he anat escrivint. O sigui que semblava una tendència força natural que, un cop adult, em posés a escriure més regularment i amb una voluntat més professional. Jo vaig voltar uns quants tallers d’escriptura i em vaig exercitar escrivint relats. Un dia em van aconsellar que enviés uns quants d’aquests contes a un certament literari (el premi Documenta que és per a menors de 35 anys). El vaig guanyar i d’aquí va sortir “Twistanschauung”. La publicació d’aquest primer llibre em va fer sentir que era possible engegar una carrera i escriure amb una certa regularitat.
2. Els intríngulis de la redacció d’una novel·la serien molt llargs d’explicar, però en curt et diria que primer em poso a escriure sense saber ben bé què estic fent. Faig proves per veure si allò m’engresca. Si es produeix la màgia i tot comença a fluir, aleshores m’hi poso amb més rigor i miro de pensar bé en què consistirà aquell projecte. Si cal faig diagrames per saber quins són els personatges, si hi ha tensions entre ells, si hi ha punts en comú. També faig una escaleta per saber com vull organitzar els capítols. Un cop enllesteixo, sempre faig molts canvis. Intento afinar al màxim el text per tenir la sensació que està acabat com cal i que no se m’ha resistit res del que volia dir… En fi, és una bogeria. Una feinada per a maniàtics obsessius.
3. Tot influeix, és clar. Per a bé i per a mal. Vaja, parlo de la meva experiència. Segur que hi ha escriptors que tenen una gran capacitat de concentració i saben desvincular-se del seu dia a dia quan es posen a escriure. En el meu cas, tinc dies millors i pitjors i això afecta la meva escriptura. Per sort en literatura escrita tenim un gran avantatge: podem anar fent i desfent, corregint i millorant, i la nostra obra no té perquè arribar al públic si no la considerem ben acabada. Amb això vull dir que, posem per cas, un músic que té un mal dia pot fer una mal directe. Al contrari, els escriptors podem corregir tot el que vam fer malament en un d’aquests mals dies…
Potser m’equivoco però les teves preguntes sonen a algú que escriu i vol tirar endavant la seva passió. Si és el cas, espero que trobis el temps per dedicar-t’hi i et desitjo molta sort!”
Cita amb una de les nostres professores del Diploma de Cultura, Lectura i LIJ, la Mireia Munmany al Casino de Vic, l’onzé lloc que apareix a l’Itinerari centrat en la novel·la Laura en la ciutat de Santsde Miquel Llor, un dels “locals d’oci on es refugien els homes de Comarquinal”.
Fem un café i parlem d’Espais Escrits, Xarxa del Patrimoni Literari Català, sobretot de les possibilitats de les rutes literàries i del seu mapa literari.
La doctora Munmany, que des del 2010 ho du endavant, m’explica que tots els autors i totes les autores que hi apareixen han d’estar morts i han de disposar d’una associació, d’una fundació, d’una biblioteca, d’un ajuntament o d’una institució que les represente, com ara la Institució de les Lletres Catalanes amb Montserrat Roig o Carles Riba, la Fundació Josep Pla, la Biblioteca Marcel·lí Domingo amb Cristòfol Despuig o l’Ajuntament de Dénia amb Maria Ivars.
Estic entusiasmada i la Mireia em conta els dos projectes que han encetat. D’una banda, i pel que fa a les biblioteques municipals, Els clàssics catalans als clubs de lectura. Aquest projecte està finançat pel Servei General de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya. I, d’altra, pel que fa a la formació del professorat, han començat una col·laboració amb Ensenyament perquè els centres literaris es convertisquen en una realitat dels centres educatius.
Des de València, esperem que s’adherisquen més rutes literàries nostres i aconseguim un mapa literari complet! Amb ruta literària d’Estellés en llengua de signes…